Alerta! Llibres que mosseguen

En l’últim laboratori del curs, aprofitant l’experiència de moltes de les famílies que vénen durant tot l’any, ens vam atrevir amb un experiment d’alt voltatge.
Els donaríem a llegir sis àlbums d’aquells que mosseguen, com diu l’Arianna Squilloni, editora de A buen paso, i posteriorment en faríem una posada en comú.

Però no només això, l’exercici el faríem individualment de manera que pares i fills treballarien per separat.

Què preteníem amb aquest laboratori? L’objectiu era reflexionar justament sobre el concepte que s’amaga darrera l’expressió “llibres que mosseguen”, és a dir, llibres que ens transformen, que no ens deixen indiferents. I alhora, trencar el tòpic que defensa que molts d’aquests àlbums no són infantils únicament perquè no tenen finals clars ni tancats ni fàcils d’explicar.
Els llibres que posàvem a examen eren aquests:

Per seleccionar els llibres vam tenir en compte que fossin llibres estèticament diferents, que argumentalment fossin originals i despertessin moltes preguntes. També per un tema logístic vam procurar que no fossin molt llargs de llegir i que incloguessin algun llibre sense mots.

Volíem demostrar que la literatura no es pot llegir com les matemàtiques, no hi ha una sola resposta correcta.

Vam recollir les famílies a la sala infantil i després d’una breu introducció vam marxar cap a la sala de tallers per començar a treballar.

A la sala de tallers hi havia dos espais diferenciats. Per primera vegada a la història dels laboratoris, l’activitat proposava dividir pares i mares per una banda i infants per l’altra. Per això els adults havien de seure en unes taules i cadires al fons de la sala i els infants seien tots junts en un altre racó, en unes catifes amb coixins.

Tant uns com els altres, tenien a l’abast unes cubetes amb material d’escriptori (tisores, cola, llapis, colors, fulls, etc.) per compartir.
I, a més a més, a cada un els vam repartir una capsa de cartró quadrada, un cub d’uns 25x25x25.

En què consistiria el laboratori?
En un costat de la sala hi havia un expositor amb quatre exemplars de cada un dels llibres que havíem de llegir. Els adults podien aixecar-se i individualment anar agafant, llegint i canviant els llibres, fins a llegir-los tots sis.

Als infants els llibres els els llegia la dinamitzadora, intentant ser clara però objectiva. També els mostrava les imatges, sobretot en els llibres sense mots, intentant no donar pistes ni opinions sobre les seves interpretacions personals.

La proposta que els fèiem a grans i petits era que, just després de llegir cada un dels llibres, individualment, escrivissin o dibuixessin, en una de les cares del cub de cartró que tenien, allò que els havia despertat la lectura.

La capsa tenia sis cares, per tant, una cara per a cada conte. Per saber de quin conte parlàvem cada vegada, havien d’enganxar-hi una petita imatge que els havíem repartit prèviament.

La veritat és que el pares van anar força ràpids, i malgrat que no podien parlar entre ells, es van anar sentint comentaris de sorpresa davant d’alguns dels llibres: “ohhh!”, “quina paranoia!”, “boníssim”…

Per contra, per als infants va ser una mica justet de temps, diria que molts d’ells haguessin volgut rellegir el llibre amb calma, mirar-ne les imatges i després dedicar més estona a pintar, decorar i crear la seva cara del cub.

Un cop acabada la lectura dels sis àlbums, vam demanar a tothom que deixés les capses a la tarima, com si fos un mur, i vam seure tots al voltant, mirant el resultat del nostre treball.

La dinamitzadora va afegir al mur una capsa preparada on hi havia les sis cobertes dels llibres, enganxades una a cada cara.
I aleshores, amb l’ajuda d’algun voluntari, va anar posant totes les cares que parlaven d’un mateix llibre mirant endavant, per poder llegir de forma fàcil les idees, reflexions i imatges que havien generat cada un dels llibres.
Anava fent un llibre rere l’altre, primer llegint tot el que havien escrit els participants a cada cub i després donant espai perquè qui volgués, opinés o parlés de la seva experiència.

Aquesta part va ser molt interessant, sobretot amb els pares, perquè s’adonaven que no tenia sentit dir que eren llibres per a adults perquè els nens no els entendran. Alguns dels llibres ni tan sols ells podien assegurar haver-los entès. O en tot cas, cadascun dels adults n’havia fet una lectura diferent i totes eren vàlides. No hi ha una resposta millor o pitjor, hi ha tantes lectures com lectors.

 

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.