El dissabte 24 de novembre va tenir lloc el segon laboratori de lletres i imatges que dedicàvem al relat fotogràfic. En aquesta ocasió volíem posar l’accent en el poder evocador de la fotografia com a objecte que ens parla de la nostra història.
A través de fotografies antigues volíem convidar les famílies a conèixer (o imaginar) i a escriure, com havien viscut els nostres pares i avis.
El punt de partida eren alguns llibres que juguen amb la fotografia com a objecte autobiogràfic i de memòria viva. I de passada, això ens permetria imaginar com la ciència ha avançat en el procés fotogràfic.
En aquesta ocasió, el laboratori de la Biblioteca Roca Umbert va comptar amb la col·laboració de l’artista resident de l’Espai d’Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Lluís Estopiñan, que ens va obrir les portes del taller per poder conèixer el seu treball, on incorpora la fotografia en diverses formes, i explora tècniques d’altres èpoques com la cianotípia.
Ens vam trobar a la sala infantil, però aquesta vegada no vam arribar a seure. Va ser el punt de trobada i de sortida ràpidament cap a l’Espai d’Arts. Allà ens esperava en Lluís, per explicar-nos què era això de la cianotípia i quin va ser el seu origen.
En Lluís ens va mostrar, com si estiguéssim en una cuina, com es cuinava el procés des d’un inici. Mentre les mans anaven treballant ens va anar explicant com els primers naturalistes van experimentar la cianotípia per poder documentar les seves troballes. El públic va anar intervenint, preguntant i observant amb els ulls ben oberts.
També vam aprofitar per preguntar-li com incorpora ell la fotografia en el seu treball artístic. El cert és que ens vam quedar amb ganes de conèixer més a fons tot el què fa. Però resumint, les fotografies que més li agraden són aquelles anònimes, comprades o trobades a mercats de vell, perquè juga a recuperar-ne la memòria, imaginant quin és el relat que hi ha al darrere de cada personatge. Per donar més sentit a aquest exercici de memòria, utilitza la cianotípia, però fent servir de base capses de medicaments obertes. Medicaments sovint de malalties com l’Alzheimer.
Com que el Lluís explica que ell treballa la fotografia com a forma de mantenir viu un record, es genera una conversa molt bonica amb un nen habitual de la biblioteca l’Ismael, que explica que la pel·lícula Coco, de Disney, també parla de la fotografia i la memòria. La veritable mort és quan ningú ens recorda. Després desapareix la nostra imatge de les fotos.
Un cop vam poder veure el procés acabat i amb el regal d’una fotografia feta, vam tornar cap a la biblioteca. Moltes gràcies Lluís!
Allà ens vam trobar una sala d’actes plena de fotografies antigues penjades per les parets, amb un intent de despertar els records, sobretot dels grans, i de generar converses amb els petits.
Aquestes fotografies eren un préstec del laboratori Els encantats que la Marta Roig i l’Ana Juan van fer durant les V Jornades de laboratoris de lectura.
Primer vam mostrar i explicar els cinc llibres que teníem destacats en uns faristols i alguns altres que teníem apartats, i posteriorment vam proposar de mirar les fotografies i fer-ne un joc…
Si pensàvem amb les fotografies que fem avui dia tots nosaltres, realment no sabem si ens mostren una realitat o una falsa il·lusió. Quines coses podem endevinar mirant una fotografia? Potser el país, l’època a partir de la roba i el mobiliari, etc. Potser també l’estat d’ànim de la persona fotografiada… Però realment el relat d’allò que mostra ens el podem inventar.
En aquest moment també vam aprofitar per mostrar els dos llibres que l’escriptor Pep Molist ha escrit en homenatge a dos fotògrafs. Es tracta de dues novel·les per a lectors de 10-12 anys que homenatja a dos fotògrafs, Antoni Arissa i Jacques Henri Lartigue. Molist va escriure-les després de visitar dues exposicions d’aquests fotògrafs a Barcelona. La fotografia com a inspiradora i també la fotografia com a argument. És interessant veure com dos il·lustradors han fet la versió de les fotografies reals per il·lustrar les dues obres.
A partir d’aquí els vam fer una proposta d’acció: cada infant i adult del laboratori podia passejar per la sala i agafar la imatge que més li cridés l’atenció. Repartits per la sala hi havia coixins individuals i petites carpetes amb fulls i bolígrafs. Només calia seure, observar la imatge i imaginar el relat que s’hi amagava darrere.
Va ser un exercici íntim, tranquil i silenciós. A mesura que grans i petits acabaven, anàvem penjant les fotos juntament amb els escrits en un racó de la paret. Allà els vam poder anar llegint…
Alguns tenien tocs d’humor, la majoria dels que feien els infants, segurament perquè les imatges antigues els sorprenen i els fan riure. Però dels escrits dels adults van sortir coses molt més serioses. Algunes fins i tot molt emotives. 
Paral·lelament, en dos raconets de la sala, vam exposar també dues coses més. Per una banda, àlbums familiars que havíem proposat de portar als assistents. I per l’altra, tot el gruix de llibres de fotografia i literatura infantil que ja havíem mostrat a la darrera sessió. Era l’última oportunitat per fullejar-los!
I d’àlbums familiars ens en van portar un, però després no li vam fer gaire cas per manca de temps. Un error per no repetir. Si demanem a les famílies que portin quelcom, ha de tenir un protagonisme real, sinó és així, malament. Però bé, a nosaltres ens va servir per descobrir un àlbum fotogràfic excepcional i fet a mà. Mireu:
